Abandó urbà i finestres trencades
La teoria de les «finestres trencades» partix d’un experiment que el psicòleg Philip Zimbardo va fer el 1969 a la Universitat de Stanford. Van deixar dos cotxes de les mateixes característiques en barris diferents. Un, al Bronx, aleshores un barri marginat i conflictiu de Nova York. L’altre, a Palo Alto, una zona rica i tranquil·la de Califòrnia. Al cap de poques hores van començar a desballestar el cotxe del Bronx. Es van endur allò que tenia valor i van destrossar la resta. En canvi, passaven els dies i el cotxe de Palo Alto continuava intacte, fins que els investigadors en van trencar un vidre. El vandalisme es va reproduir amb la mateixa intensitat i el mateix resultat que al Bronx.
Més tard, James Wilson i George Kelling van elaborar la teoria de les finestres trencades. Si es deixa una finestra trencada en un edifici, a poc a poc n’apareixeran més, perquè es transmet la idea que a ningú li importa, que falten normes i lleis, i es van trencant les regles de convivència. Passa igual amb els grafits. Si en un mur net apareix una pintada, no tardarà a omplir-se. També passa amb els excrements i l’orina dels animals de companyia a la via pública.
Esta teoria es pot aplicar a molts àmbits de la vida, des de la faena i les relacions socials fins a la cura personal. També es pot aplicar a l’urbanisme i, en concret, a l’entrada sud d’Alacant, que és el que volem analitzar ací.
Potser la teoria de les finestres trencades ajuda a explicar per què l’entrada sud d’Alacant es troba en un estat tan lamentable d’abandó i falta d’inversions. Hi ha ruïnes de fa dècades, cada volta més degradades, en àmbits amb plans parcials aprovats fa molt de temps que encara no s’han desenvolupat. Hi ha molts escocells buits on abans hi havia arbres. Falten per complet els servicis i les dotacions municipals en solars buits i sense ús des de fa més de 30 anys. Hi ha carreteres on hauria d’haver-hi zones verdes, vies de tren abandonades en terrenys plens de mala herba, fem i infrahabitatges de persones en situació de pobresa, parcs inaccessibles com el Parque del Mar, edificis protegits a mig enderrocar com una part de l’antiga estació de Benalua i els edificis annexos, grafits pertot arreu, falta de transport públic, platges tancades al bany i una façana marítima «segrestada» per una via de tren obsoleta. I la llista continua. És una imatge d’abandó profund a la qual, per desgràcia, sembla que s’han acostumat tant la majoria dels nostres dirigents com els mateixos alacantins.
La misèria crida la misèria, igual que el fem crida més fem. Per això és tan fàcil que una zona, o fins i tot una ciutat sencera, passe de tindre «un potencial enorme», com sempre diuen de l’entrada sud, a convertir-se en un lloc degradat i mediocre.
El progrés d’una zona o d’una ciutat no arriba a soles, per molt que algú ho puga creure ingènuament. Passa més bé el contrari, sobretot en llocs infrafinançats com la Comunitat Valenciana, Alacant i l’entrada sud d’Alacant, que és «la pobra entre els pobres». Millorar un entorn costa faena. És com pujar un cotxe per una rampa: o acceleres o te’n vas cap arrere. A l’entrada sud d’Alacant hem d’accelerar molt, perquè el cotxe cada dia està pitjor i li queden menys peces. Hi ha molt de temps per recuperar. Ja han passat massa trens i s’han perdut massa oportunitats en esta part de la ciutat. I el pitjor és el cost humà. Cada volta conec més gent que s’ha fet major o s’ha mort esperant que el potencial de l’entrada sud es convertira algun dia en una realitat, més enllà de promeses que no es van concretar mai.
És hora que esta ciutat desperte. Treballem junts, ciutadania i polítics, i deixem de posar la traveta a l’altre. Cal molta energia perquè les coses no s’estanquen i no ens podem permetre malgastar-la en lluites estèrils.
Des de l’Associació Veïnal Parque del Mar treballem i continuarem treballant perquè s’arreglen les «finestres trencades» de l’entrada sud d’Alacant. En són moltes i fa massa anys que estan trencades, esperant que algú vinga a reparar-les.










